Obsessió

Queien els primers anys dels 60, una dècada que ens envoltaria amb una alenada d’aire fresc i optimista, encara que després tot es va capgirar, però això ja és una altra història.

En aquella època viatjava força per feina. Si havia d’anar a França preferia el vaixell a l’avió perquè era més barat i em donava més temps per practicar una de les meves grans afeccions, escriure, ho feia en una petita llibreta que sempre duia amb mi. En un d’aquests viatges i mentre buscava una rima complicada per sortir de l’embolic mètric en el qual m’havia ficat, vaig sentir una mirada clavada sobre mi. Era una noia de mirada alegre i ulls verds, ja l’havia vista altres vegades i encara la veuria moltes més, amb el temps vam parlar i vaig saber que, tot i que també vivia a Liverpool, era francesa i que feia el trajecte per raons similars a les meves. Cada cop que pujava al ferry mirava per tot per si veia aquells ulls verds, els dies que no coincidíem em consolava escrivint mots inspirats en ella.

Vaig canviar de feina i la vaig deixar de veure, em pagaven un bon sou i ara ja no viatjava, cadascun dels migdies d’aquells dies grisos tan típics del nostre país anava a dinar un sandvitx ràpid al pub, havia entrat en una rutina molt poc inspiradora. Poc a poc estava abandonant la meva afecció a escriure, fins i tot vaig extraviar la meva llibreta però no em va preocupar gens ni mica.  Llavors va ser quan vaig rebre la trucada:

- Hola, sóc jo

- Hola, vaig respondre sense poder amagar la meva sorpresa per aquella trucada inesperada, com m’has trobat?

- Això no importa, només et volia donar les gràcies

- Donar-me les gràcies? Perquè?

- Va no siguis modest ho has escrit tu, n’estic del tot segura,

- Què és el que he escrit jo?

- Perquè no m’ho vas dir mai?

- Ho vaig intentar...

- Ara és igual, m’ho has dit de la millor manera possible

- Com?

- No et facis l’innocent. Aquells nois del teu barri han fet una cançó dedicada a mi, escolta-la, sona ara a la ràdio.

Sonaven uns acords lents i senzills, de guitarra clàssica, i llavors aquelles paraules

Michelle ma belle,

sont les mots qui vont très bien ensemble...

Així començava un dels poemes escrits en la llibreta extraviada, m’havien robat els versos però en el fons m’era igual, ara havia recuperat la Michelle i per fi desapareixeria de la meva ment aquella imatge obsessiva que rondava el meu cap darrerament, em veia a mi mateix sense esma, incapaç de sortir de l'espiral en la qual em trobava i amb la mirada perduda en un record, el record d’uns ulls color verd poma.

 

son of man

 (La Garriga, octubre de 2007 per a relats conjunts)

 

 

James

Quan va néixer ja tenia el nom i des de feia temps, els seus pares, malgrat la zona rural on vivien, admiraven la ciència i tot allò que havia fet per millorar la vida dels homes, ja de gran li van explicar que James Clerk Maxwell havia sigut un gran científic que havia trencat formes de pensar i havia aconseguit, amb quatre equacions, i d’una manera elegant i contundent unir electricitat i magnetisme, d’això però en feia quasi dos segles. Des del moment que li ho van explicar ja no va pensar més que el seu nom fos vulgar.

Potser imbuit de l’esperit científic familiar i d’aquesta autoconfiança renovada en saber d’on li venia el nom, en James va destacar en matemàtiques i va estudiar informàtica a la Universitat de Utah, una de les precursores d’arpanet, el que tothom coneix ara com internet. Un cop acabada la carrera en James i uns amics van fundar una innovadora empresa que, gràcies a la popularització de la xarxa, va fer que no s’hagués de preocupar pels diners mai més.

Ara viu a Saint George en una casa amb jardí, amb la seva dona Claire, els seus tres fills i el seu gat Max, el va trobar perdut pel carrer i el va adoptar tot i que no li agraden els animals, en Max és negre, molt entremeliat i té el mateix posat soberbi del gat d’un antic cartell francès

 

Chat Noir


Sovint li salta pel damunt de la pila d’aparells, ordinadors i cables que té al despatx però mai li ha trencat ni li ha espatllat res. En les nits de feina fins a la matinada s’estira als seus peus, li dona copets amb el caparró i li fa companyia fins que se’n va a dormir, tard tot sovint.

Aquest cap de setmana van amb tota la família d’excursió al Monument Valley, l’ha vist tants cops excel·lentment fotografiat als westerns clàssics que quasi li fa por que l’original el decebi, però és a prop de casa seva i no es perdonaria mai marxar d’aquest món sense haver-lo vist.

 


Ha sigut un cap de setmana especial, feia temps que no feien res tots junts, realment els ha agradat molt el que han vist, com s’ha atrevit a pensar que allò el decebria, se’n van a dormir envoltats del silenci absolut i d’un cel magnífic, ple d’astres i tan negre com en Max, pensa en James. Sota aquella immensitat s’han sentit més propers uns dels altres.

Arriben diumenge i sopen, tots a taula, feliços, a en James li ve un pensament, fugaç, tot el que ha fet, tot el que sap, tot el que estima, tot el que li queda per fer, desapareixerà un dia quan tanqui els ulls per darrera vegada i tot es torni negre, negre com en Max.

 

(La Garriga, juliol de 2007 per a relats conjunts)

 

 

Efectes Secundaris

En Mateu i la Cristina es van conèixer a la universitat, ella estudiava físiques i ell treballava a una llibreria que era dins el recinte universitari. El primer dia que van sortir junts van saber que allò era per tota la vida, tan bon punt la Cristina va acabar la carrera i va trobar feina es van comprar un pis i van anar-hi a viure. Ara esperen un fill. Quan en Mateu ho va saber, li va portar un ram de violetes.

Han sortit a passejar, tornen a casa quan calculen que hi estaràn bé, a l’agost i sense aire condicionat hi fa una calor insuportable. Posen les notícies, diuen que els científics han observat que des de fa uns dies el planeta s’allunya del sol. La temperatura comença a baixar, hauran de treure els abrics, guants, bufandes i posar la calefacció. Ja no farà falta, el planeta s’allunya del seu sol cada cop a més velocitat i es comença a gelar. El planeta desapareix, ofegant el crit d’angoixa de la humanitat, amb un preciós cel de color violeta.

En Marc i l’Anna treballen en un important centre de recerca de partícules, en un experiment rutinari han observat quelcom estrany, un petit àtom ha generat una energia atípica en desintegrar-se. Ho estudien durant setmanes, analitzen tot l’espectre electromagnètic però no troben res d’estrany, finalment observen un pic d’energia en l’espectre sonor, és com si les partícules, abans de desaparèixer, haguéssin cridat. Publiquen el seu descobriment en una revista científica de prestigi amb el títol “Quarks amb sentiments. Partícules elementals que presagien la seva destrucció”. És la culminació de la seva carrera. Guanyen el Nobel de Física.

En Marc i l’Anna són a Estocolm, abandonen la sala on s’ha fet el sopar de gala. Al carrer fa molt de fred. Miren amunt, tot és violeta.

 

(La Garriga, juliol de 2007)

 

 

2 són companyia

Ahir va anar a dormir tard però el despertador no ha perdonat. Amb la son a les orelles obre la porta de casa, has agafat els papers?, recorda tancar amb clau. Sempre li ha agradat la seva veu, encara és com el primer dia.

Ja al cotxe, crec que el millor és que agafem la nacional, tens raó, dilluns i aquesta hora, d'altra manera ens trobarem en un embús monumental.

Poso música, d’acord? Gràcies! feia anys que no escoltava aquesta cançó, em porta tants records, molt encertat, per cert tens a ma el telèfon de l’hotel? no et preocupis truco jo i et passo.

El dia s’havia llevat ennuvolat, però durant el trajecte havia lluït el sol, ara ja es començava a fer fosc, tens gana? En 10km hi ha un petit restaurant que segur que et sorprendrà. Li va semblar bé el consell, de fet sempre l’encertava.

El sopar va ser llarg, van parlar de tot una mica, aquell dia però van mantenir un interessant debat sobre art, sempre li sorprenien els seus punt de vista, no et sembla que altres autors van expressar això mateix el segle passat? Tenia raó un altre cop.

Ja condueixo jo, has dinat força, a més t’agrada tant el dolç. Va dormir plàcidament mentre arribaven al seu destí, ja de matinada.

La mateixa habitació de sempre, ja desfaria les maletes l’endemà, tenia tanta son. Bona nit, bona nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn, un soroll intens quasi li perfora el timpà, ràpidament es treu el petit dispositiu de l’orella.

Demà hauré de canviar-li les bateries, l’APER 2050 no té l’autonomia del meu anterior assistent personal.

 

(La Garriga, juny de 2007)